déjà vu: dit d'una sensació d'haver viscut una situació concreta en una altra ocasió.
ja va: expressió que s'utilitza per indicar que ja arribes o ja acabes quan ja hauries d'haver arribat o acabat.
Durant els dies 26 i 27 de maig de 2007, i per segona vegada, es va obrir al públic el convent de Cal Rosal, per oferir el projecte artístic konvent punt ZERO. La proposta agrupa artistes emprenedors i consolidats, de perfil exigent i finalitat creativa com a recerca de les pròpies inquietuds. Cada artista s'apropia de l'espai per oferir una interessant i experimental mescla de llenguatges artístics. Pintura, fotografia, instal·lacions, audiovisuals, curtmetratges i música, integrats dins d'un recinte únic i majestuós. La temàtica d’aquest any és el mateix convent per tal de fer un homenatge a aquest edifici del segle XIX.
El col·lectiu dejâva hi va participar amb aquesta instal·lació. Autors: Elena Baraut, Íngrid Baraut, Montse Chueca, Maria Ballús, Montse Grifoll.
Pupitres
Mirar una fotografia és interactiu?
Si interactivitat significa que el receptor influeix o modifica l’obra, qualsevol forma d’art pot ser interactiva perquè, si més no a nivell de percepció, el participant intervé en la concepció de l’obra.
En aquesta instal·lació, l’espectador s’endinsa en una sala del convent de Cal Rosal, concretament en una sala buida on només hi ha una fotografia dels anys 60 d’una noia en un pupitre amb un mapa d’Espanya al darrera, una noia que hauria pogut estudiar en el convent.
Quan accedeix a la sala, el visitant veu la fotografia, emmarcada a la paret de l’esquerra. Però si s’apropa per observar-la, la fotografia pren moviment, l’escena es desenvolupa i observa un fragment de vida en moviment que el fotògraf hauria capturat i congelat amb la seva màquina.
El paper que representa la fotografia com a forma d’expressió es transforma per recrear una imatge en moviment. La característica que més defineix la fotografia i que més opinions i teories ha creat (congelar el temps, robar un instant irrepetible per fer-lo etern...) a primera vista desapareix i el visitant veu com pren vida una escena que creia morta. El fet de recrear una fotografia de mitjans del segle XX referma aquesta transformació.
Quan el visitant observa la fotografia veu una noia asseguda en un pupitre que mira directament a càmera. Al cap d’uns segons aixeca el dit i el mou convidant a l’espectador a que la segueixi. L’estudiant s’aixeca del pupitre es gira d’esquena i estripa el mapa d’Espanya que té darrera. El mapa tapava un passadís del convent. El vídeo, aproximadament d’un minut, endinsa el visitant a aquest passadís del convent, on apareix una segona alumna i les dues entren i surten de les habitacions per donar vida a un espai mort, deixant entreveure les vivències i els records d’una època. Després del recorregut de les noies que es creuen i es multipliquen per mitjà de l’edició de vídeo, l’acció comença a reproduir-se marxa enrera i a una velocitat més ràpida per tornar a la imatge del principi, però just quan la noia es torna a asseure al pupitre es transforma en l’altra noia que ha trobat al passadís i aquesta pica l’ullet a l’espectador i es congela la imatge. Torna a ser una fotografia.
Quan es deixa de detectar el visitant, tornem a la imatge inicial de la primera noia.
El paper de la interacció en aquesta peça és la pura observació d’una obra com en l’art tradicional. Representa que l’espectador amb la seva mirada dóna moviment a una fotografia, com si en imaginar-se l’escena que el fotògraf va retratar aquesta prengués vida modificant la naturalesa de l’obra, tot i que, òbviament, els continguts estan predefinits i l’acció de l’espectador simplement genera un event (posa play a un vídeo). Les regles del sistema són senzilles i la relació experimental amb la instal·lació, el procés d’aprenentatge és molt curt. Però la instal·lació possibilita a l’interactor la doble funció d’observació i participació en l’obra final.
La interfície d’aquesta instal·lació que permet interactuar amb el sistema servint de pont entre els dos dominis no és visible. Per l’espectador l’espai mateix, la sala del convent, és l’instrument que li permet relacionar-se amb l’obra. L’espai, doncs, és una part fonamental de la peça i al tenir una relació amb els continguts de la peça ja tradicional permet que la relació dels usuaris i els objectes es doni de manera còmoda i simple.
De totes maneres, el dispositiu interactiu es podria classificar com a dispositiu de rastreig, perquè encara que sigui invisible per l’interactor el que permet que l’obra sigui modificada és un dispositiu que interpreta el desplaçament o la posició del visitant dins la sala.
El sensor que s'utilitza a la interfície és un detector de presència per infraroig estàndard, ja que només cal detectar la posició del visitant i al ser molt petit és pràcticament invisible. Va col·locat damunt de la fotografia i s’ha instal·lat de manera que detecti el visitant a mig metre de la fotografia i amb un angle força tancat. El protocol de comunicació per intercomunicar els diferents dispositius és l’RS-232. Triem aquest protocol perquè el software audiovisual que utilitzem és el Midipoet i s’ha de comunicar amb un microcontrolador, el Basic Stamp. Així es tracta de traduir les dades que el sensor dóna al microcontrolador sobre la posició del visitant dins la sala a Midipoet per, des d’aquí, saber quan iniciar o parar la reproducció del vídeo. Hi ha uns segons de delay abans de reproduir el vídeo perquè en la posició òptima de contemplació de la fotografia el visitant la pugui primer veure com a imatge fixa. El projector, connectat a l’ordinador, està col·locat a la sala del costat. Les dues sales es comuniquen per un forat a la paret, que és just on hi ha la fotografia, que actua de pantalla. A la sala del visitant es veu, doncs, la projecció i a l’altra hi ha el projector, l’ordinador i el circuit pel sensor.