déjà vu: dit d'una sensació d'haver viscut una situació concreta en una altra ocasió.
ja va: expressió que s'utilitza per indicar que ja arribes o ja acabes quan ja hauries d'haver arribat o acabat.
Durant els dies 6, 7, 8 i 9 de juny de 2008, i per tercera vegada, es va obrir al públic el convent de Cal Rosal, per oferir el projecte artístic multidisciplinari konvent punt ZERO. A la proposta coincideixen artistes emprenedors i consolidats, de perfil exigent, recerca creativa de les pròpies inquietuds, experimentació, evolució i comprimís social. Cada artista s'apropia de l'espai per oferir una experiència visual multidisciplinària com pintura, fotografia, escultura, instal·lacions, audiovisuals, curtmetratges i música, integrats dins d'un recinte intens i majestuós.
El col·lectiu dejâva hi va participar amb aquesta instal·lació. Autors: Elena Baraut, Íngrid Baraut, Ariadna Fígols, Lydia Canals, Maria Ballús, Marc Bertran, Rosa Prat.
MirallariM
"Vivint dins aquesta gran mentida em miro des d’un exterior il·lusori i intento pensar que existeixo més enllà dels miralls que em multipliquen. Sota les màscares que porto en tot moment no hi reconec un rostre concret, només hi intueixo una possible identitat, un afany de representar-me, una ficció que alimenta cada pas de la meva vida i cada decisió que em fa caminar.
Qui sóc? Qui ets tu? Aparences d’un rostre o d’una màscara que amaguen inquietuds?"
Cada individu, al llarg de la seva vida, té moltes representacions de si mateix segons les circumstàncies i els diversos rols que se li adjudiquen. S’enfronta, de fet, a una disgregació d’imatges de si mateix. Un factor important d’aquesta disgregació és la diversitat de les seves relacions amb els altres. En la comunicació amb els altres, aquests li atribueixen certs papers socials i el revesteixen de qualitats i defectes. La mirada aliena ens determina, ens atorga una personalitat (en el sentit etimològic de «màscara») i ens envia una imatge de nosaltres. L’individu es veu aleshores a si mateix com els altres el miren, però també crea un ideal amb el qual es voldria identificar, es veu com voldria ser. Davant d’aquesta dispersió d’imatges l’individu intenta integrar-les en una representació coherent per establir una unitat, és a dir, busca la pròpia identitat. Una identitat que integri, d’una banda, l’ideal d’un mateix i, de l’altra, les diferents imatges que ha tingut d’ell mateix en el passat, les que encara li presenten els altres i les que podria projectar en el futur.
MirallariM és una instal·lació que reflexiona sobre la identitat, sobre les representacions de l’individu davant de la societat i d’un mateix, sobre aparences o realitats, sobre mentides o veritats.
L’individu s’endinsa en un espai que no li és propi i s’enfronta amb la seva pròpia imatge. Cadascú veurà si s’hi reconeix o no.
La instal·lació està ubicada en un passadís que dóna a una habitació per tal que el visitant faci un recorregut. L'usuari es troba primer un vídeo on dos personatges perden el seu reflex mentre es mirallen i inicien una persecusió per diferents espais del convent per tal de capturar-lo de nou. No és fins que es posen una màscara que aconseguiran atrapar el reflex una altra vegada dins el mirall. Veure el vídeo.
Després de veure el vídeo, l’individu s'endinsa per un passadís ple de miralls. Alguns miralls tornen el seu reflex una mica deformat, altres el multipliquen i el divideixen. Al final del passadís hi ha una habitació amb els objectes dels dos personatges del vídeo i un últim mirall. Aquest últim mirall reflexa el visitant pràcticament sense rostre, que queda borrós i diluït en l'espai.
El paper de la interacció en aquesta peça és l'observació d’un mateix. El vídeo ha fet reflexionar a l'usuari sobre el fet de mirar-se al mirall i pensar què hi veu, què mostra. Quan entra pel passadís s'endinsa encara més en aquesta reflexió ja que els miralls no el reflexen com s'hauria esperat. I, finalment arriba dins l'habitació i un mirall no reflexa el seu rostre, però sí l'espai on es troba. Una càmera amagada està capturant l'usuari i l'espai, i una pantalla (caracteritzada com a mirall) només retorna l'espai. Com que el visitant només s'ha de mirar al mirall, les regles del sistema són senzilles i la relació experimental amb la instal·lació, el procés d’aprenentatge, és instantània. La instal·lació possibilita a l’interactor la doble funció d’observació i participació en l’obra final, ja que l'obra final en aquest mirall és ell mateix, o l'absència d'ell mateix.
La interfície d’aquesta instal·lació que permet interactuar amb el sistema servint de pont entre els dos dominis és el mirall i el seu entorn. Per l’espectador l’espai mateix, l'habitació del convent, i el mirall concretament, és l’instrument que li permet relacionar-se amb l’obra. L’espai i el mirall, doncs, són la base de l'obra, el que permet que la relació dels usuaris i els objectes es doni de manera natural.
El dispositiu interactiu aquí és una càmera, que encara que sigui invisible per l’interactor és el que permet que l’obra tingui sentit. La càmera envia el que rep a Eyesweb, que és el programa que s'encarrega de restar el fons, prèviament capturat, de la imatge nova (l'usuari) i retornar només el fons. En aquest fons hi ha ubicat també un mirall, de manera que quan l'usuari es posa davant la "pantalla-mirall" i la càmera el captura, no es veu reflectit en aquesta "pantalla-mirall" però sí en el mirall del fons, que li queda a la seva esquena.