déjà vu: dit d'una sensació d'haver viscut una situació concreta en una altra ocasió.
ja va: expressió que s'utilitza per indicar que ja arribes o ja acabes quan ja hauries d'haver arribat o acabat.
Konventpuntzero : 6, 7 i 8 de juny de 2009
"Amb la finalitat de reivindicar un any més l'art per l'art, sense cap tipus de sedàs i amb plena llibertat pels artistes, s'obren les portes per a la presentació de projectes de la quarta edició de konventpuntzero.
konventpuntzero vol mostrar artistes que fan de l'art la seva pròpia columna vertebral i que cerquen una filosofia, renovació i experimentació constant."
Aquest any el col·lectiu dejâva participarà al konventpuntzero amb la instal·lació "Confessions". Autors: Íngrid Baraut, Elena Baraut, Ariadna Fígols, Montse Comellas, Maria Ballús, Montse Grifoll, Rosa Prat, Vane Planes, Carme Santacreu.
Confessions
"...Ahir vaig robar fil de la fàbrica per poder-me sorgir el vestit. Ja sé que no s’ha de fer, però l’hermana Maria m’ha tornat a dir que necessito un vestit nou..."
Les colònies industrials eren societats tancades, amb reminiscències feudals, poca llibertat i molt control. La religiositat era un dels valors cabdals i era una manera de contribuir al control social que volien imposar els amos de les colònies. El convent es converteix en un element lligat a la fàbrica. Imposava disciplina a les obreres i tenia la funció de residència de les monges i de les noies que venien de lluny i també servia d'escola. La finalitat de l'escola era ensenyar a les noies el què havia de ser una futura mare i mestressa de casa: "dona cristiana, companya de l'home i reina de la llar, educadora dels fills i creadora de benestar a casa".
Confessions és una instal·lació interactiva que s’inspira en aquest món tancat, controlat i religiós. S’endinsa en un món regit per la moral catòlica que s'inculca creant pors i falsedats sobre les conseqüències dels actes que transgredeixen la norma moral. Dins aquest món recte i estricte es crea l'estat de culpa i de remordiment i el sagrament de la confessió o la penitència són els únics camins pel perdó. Només l'autoritat eclesiàstica té el do de l'absolució, la mateixa que ha infligit les pors per cometre el pecat. La confessió dels pecats ha ocupat des de segles tota la perspectiva del sagrament de la reconciliació. I la recepció fructuosa de l’absolució sagramental reclama una confessió sincera.
L'espectador entra en una habitació del convent on hi ha un escriptori amb un llibre al damunt il·luminat per una làmpara. A la paret s'hi veu una monja amb actitud controladora i fent gestos amenaçadors. Quan l'usuari s'acosta a l'escriptori descobreix que el llibre és un diari, a la portada hi diu: "Confessions de la Maria Rosa". Un cop obre el diari s'adona que està en blanc, però acte seguit comença a sentir la veu d'una noia que confessa els seus pecats i al mateix temps aquestes paraules es van escrivint al quadern. Quan l'espectador tanca el llibre el quadern s'esborra i les paraules callen. Una porta entreoberta deixa veure, a l'habitació del costat, la Maria Rosa passant el rosari, penedida dels seus pectats. En aquesta segona habitació es convida a l'espectador a dipositar la seva confessió anònima dins una caixa.
Escoltar les confessions de la Maria Rosa.
El paper de la interacció en aquesta peça és el gest d'obrir el quadern per llegir-ne els secrets. Però en lloc de trobar-se davant d'un diari corrent, l'espectador retorcedeix en el temps i viu directament el moment en què la noia escrivia aquelles paraules. L'habitació, la seva veu i les paraules que s'escriuen en el quadern donen vida a aquell record. La monja que amenaça i espia en un racó ajuda a recrear la sensació de censura i control que les noies de l'època patien. A la següent habitació veiem directament la noia passant el rosari i ja contemplem l'escena altre cop des de fora, es repta a l'espectador a reflexionar sobre les seves pròpies pors i confessar-les.
Tot i considerar-se una instal·lació interactiva perquè sense l'acció de l'usuari no es completa l'obra, els continguts ja estan predefinits i l’acció de l’espectador simplement genera un event (posa play a un vídeo: el text i la veu de les confessions del quadern). Com en la resta d'instal·lacions del col·lectiut, les regles del sistema són molt senzilles i la relació experimental amb la instal·lació, el procés d’aprenentatge és molt curt. Però la instal·lació possibilita a l’interactor la doble funció d’observació i participació en l’obra final.
El quadern és la interfície d’aquesta instal·lació, és el que permet interactuar amb el sistema, és l’instrument que el relaciona amb l’obra. Així la resta de l'espai, l'escriptori i l'habitació, serveix per contextualitzar aquest quadern i permetre a l'usuari tenir una relació amb els continguts de la peça. Aquesta relació s'esdevé de manera còmoda i natural, ja que obrir un quadern és una acció quotidiana i habitual.
El dispositiu, que permet l'interacció i que és invisible per l'espectador, és un detector de presència per infraroig estàndard, que detecta quan s'ha obert el llibre. Està col·locat justa al costat esquerre del quadern i quan s'obre el llibre la tapa el deixa a les fosques i sabem que l'usuari ha obert el quadern. El protocol de comunicació per intercomunicar els diferents dispositius és l’RS-232. Triem aquest protocol perquè el software audiovisual que utilitzem és Flash i s’ha de comunicar amb un microcontrolador, el Basic Stamp. Així es tracta de traduir les dades que el sensor dóna al microcontrolador sobre la situació del quadern (obert, tancat) a Flash per, des d’aquí, saber quan iniciar o parar la reproducció del vídeo. El projector, connectat a l’ordinador, està col·locat sota l'escriptori, igual que el cirucuit del sensor. Un forat a la taula i un llibre fals, permeten la projecció del vídeo des de sota. El llibre fals actua com a pantalla.